Plaça de les Botxes

De Rosespedia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'espai urbà que actualment es coneix com a plaça de les Botxes ha estat utilitzat durant molt de temps per a diferents activitats econòmiques, essent sempre un mirall de les principals orientacions de la vida econòmica de la població. Així, des de de l'any 1880 ja s'hi havien instal·lat les casetes de bany, destinades a oferir un nou servei a les classes benestants locals, però sobretot forasteres, que utilitzaven la platja per a uns usos recreatius absolutament nous. Més tard, durant les primeres dècades de segle XX, Pau Pujol hi tenia establerta la seva drassana, en l'espai delimitat per la platja del Rastrell i la carretera comarcal de Roses a Besalú.

Aquest espai s'urbanitzà progressivament. La seva delimitació física es precisà molt millor a partir de començament de la dècada de 1950, quan es construïren els primers xalets al Rastrell, que separaren físicament l'avinguda de Rhode de la platja. Al darrera d'aquest procés urbanitzador hi havia l'empresa Masdal SA o, si es vol, els seus socis principals, els hereus d'Adolf Mas Yebra, Martí Dalmau Mercader i Montserrat Dalfó Cardelús que, juntament amb altres propietaris, tramitaren l'any 1952 la delimitació de la zona marítimoterrestre davant la DElegació Provincial del Ministeri d'Obres Públiques l'Ajudantia de Marina de Roses.

L'espai lliure situat a llevant d'aquestes edificacions, clarament orientades al turisme, s'anava conformant, lentament, en una plaça. informal i sense nom, encara.

La irrupció del turisme de masses provocà la desaparició de l'activitat naviliera i la seva substitució per un xiringuito de platja. Efectivament, el setembre de 1956, el senyor Martí Dalmau sol·licità la construcció d'un bar amb terrassa i pèrgola, segons el projecte redactat per l'arquitecte figuerenc Alexandre Bonaterra Matas. Malgrat no aparèixer directament en el projecte d'obres, també hi havia implicada en el negoci la senyora Montserrat Cardelús i Dalfó, perquè era copropietària en la iniciativa urbanística. A més, era l'esposa de Pere Bretcha i Galí, president aleshores de la Diputació de Girona. Tots plegats eren els socis de la societat Masdal, propietària dels terrenys de la Ciutadella. Administrativament les obres sol·licitades foren denegades perquè es trobaven en terreny de domini públic. Sigui com sigui, s'arribà a bastir un xiringuito, força provisional i precari, que fou conegut com el Xiringuito d'en Dolfo. Aquest establiment, que estigué en funcionament durant 18 anys, fou regentat per l'Adolfo Ortíz Hernández, un antic agent de policia que s'afincà a Roses a causa del seu matrimoni amb Rosa Corcoll Mayos.