Monestir de Santa Maria de Roses

De Rosespedia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

El monestir romànic benedictí de Santa Maria de Roses es va fundar sobre les restes de la ciutat de Rodes, a l'antic comtat d'Empúries, i va ser consagrat cap a l’any 1060/1061. Es troba dins el conjunt de la Ciudatella.


Història

En el decurs dels anys previs a la conquesta carolíngia, la població de Roses acusa la inestabilitat del pas de les tropes musulmanes. Les escasses traces d’hàbitat a l’època es localitzen disperses pel territori muntanyenc. La pau que restabliran els exèrcits de Carlemany a la zona, cap la fi del segle VIII, permetrà que es reestructuri la societat, s’organitzi l’administració i es recuperin les terres abandonades. Sobre les ruïnes de la vella colònia i la ciutat tardoromana es fundarà una nova vila.

La vella basílica romana servirà com a fonament per a construir una nova església, gràcies a la voluntat del comte Sunyer I de Barcelona i del clergue Argibard. Aquest acte es recull en una inscripció gravada en el revers de l’ara paleocristiana.

El clergat serà el principal impulsor de la recuperació del territori, en especial els monjos benedictins que, amb el suport dels comtes emporitans, fundaran el monestir de Santa Maria al voltant de l’església, a partir de mitjan segle X.

El monestir actuarà com a element aglutinador d’una població que es fundarà prop seu. Tant el recinte monacal com la vila s’envoltaran de muralles. L’urbanisme de la vila s’ordenarà sobre uns eixos perpendiculars, coneguts com el carrer de la Creu.

La població viurà abocada al mar i a les activitats agrícoles i ramaderes, immersa en una nova realitat administrativa, la dels comtats carolingis. Roses s’inscriurà en el comtat de Peralada, el comitatus o pagus Petralatense o Tononense.

En el darrer quart del segle XI, cent anys després de la fundació, la comunitat benedictina aixecarà una nova església i ampliarà les dependències monacals, construint damunt mateix de les anteriors edificacions


L'església de Santa Maria

L'església es deia originalment Santa Maria de Rodes i havia estat construïda sobre un temple paleocristià al turó de Santa Maria, el punt més alt de la ciutat. Va ser fundada entre finals del segle VIII i principis del IX per monjos que fugien del monestir de Magrígul, a la vall de Montjoi, destruït pels pirates sarraïns. Els mateixos pirates van atacar també l'església, que al segle X seria recontruïda gràcies al suport de Sunyer I, comte de Barcelona.

L'església sempre va tenir vida monacal. L'any 944, el comte Guasfred d’Empúries, Peralada i Rosselló la va donar al monestir de Sant Pere de Rodes però pocs anys després, el 948, ja no apareix com a possessió de Sant Pere. Excepte en aquests anys, l'església era el que s'anomena una església pròpia: aquelles que els nobles i les potestats podien erigir en els seus dominis, deslligades, en part, del poder eclesiàstic.

Formant parc d’un arc toral de la nau central del temple romànic del segle XI, amb la funció d’un simple element de construcció, es localitzaren, el 1938, uns fragments corresponents a una ara cristiana en marbre. Aquella ara havia estat aprofitada amb anterioritat per a escriure en el seu revers un text commemoratiu. El text, situat vers els anys 950-954, fa memòria del comte Sunyer de Barcelona, aleshores, difunt, que per amor a Dèu s’havia allunyat de la vida del món i, disposant el seu lloc d’enterrament, va manar refer, des dels fonaments, l’església anònima que refereix. Va encarregar tenir cura d’aquesta tasca a la seva muller i als seus fills, i que elegissin la persona més adient per a portar la feina a bon fi. Finalment, el sacerdot Argibad, conductor de l’obra, dóna l’encàrrec per acabat.

La localització de la inscripció ha fet suposar que l’ara pogués pertànyer al mateix lloc de culte però en època paleocristiana.

Així mateix –si, com sembla, el text fa referència a la pròpia Santa Maria- ens documenta l’estat en què cap a mitjan segle X es trobava l’església, i també ens permet fer el recompte del nombre mínim de construccions religioses altmedievals a l’indret on avui hi ha les restes de l’abadia benedictina de Santa Maria:

l’església pròpia de Gausfred,

la refeta des dels fonaments per Sunyer,

i la construcció del temple romànic consagrat al segle XI.

(..............)

La darrera construcció és l’església romànica d’estil romànic llombard, les restes refetes de la qual són les que avui es mantenen dempeus.

[1]

L’església de santa Maria és de planta basilical, de tres naus amb transsepte i absis semicirculars. La coberta de la nau central era de volta de canó però avui ja no existeix. De les naus laterals només es conserva parcialment la coberta en forma de quart de cercle. L'absis central és de grans dimensions i està restaurat. A la capçalera i a les parets de les naus laterals hi ha les típiques lesenes i arcuacions del romànic llombard. La portada principal també ha estat restaurada.

En un angle de la nau lateral de ponent es pot veure un fragment del paviment original, amb lloses de color blanquinós. A la banda de migdia hi ha restes de l'antic claustre i part de la muralla que envoltava el monestir.

Localització

Coordenades

  • UTM: X=4679650 Y=514200
  • GPS: 42° 16' 8.14" N 3° 10' 19.88" E
  • Decimals: Lat. 42.26892758201216 Lon. 3.172187976210588


Mapa


Notes

  1. “La Ciutadella de Roses”. C. Díaz, H. Palou, AM Puig. Quaderns de la Revista De Girona.

Enllaços externs