|
|
Maria Marés Ribas: Diferència entre les revisions
De Rosespedia
|
|
| (Hi ha una revisió intermèdia del mateix usuari que no es mostren) | | Línia 1: |
Línia 1: |
| | + | [[Imatge:MARIA MARES RIBAS.jpg|350px|thumb|dreta|Maria Marés/ Autora: Judith Ijsselstein]] |
| | + | |
| | <blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1911. El seu pare era pescador. Als 15 anys va anar al Masnou a servir en una casa particular. Era la més gran de quatre germanes i es va casar amb un pescador de Roses, en Ramon Callís, que treballava a la barca d'en Serrano. Van tenir una filla i un fill, que va morir en un accident de cotxe. | | <blockquote><poem>Va néixer a Roses el 1911. El seu pare era pescador. Als 15 anys va anar al Masnou a servir en una casa particular. Era la més gran de quatre germanes i es va casar amb un pescador de Roses, en Ramon Callís, que treballava a la barca d'en Serrano. Van tenir una filla i un fill, que va morir en un accident de cotxe. |
| | | | |
| − | Durant la guerra, el seu home fou empresonat i enviat al camp de concentració de Pamplona, on va estar fins que gràcies al senyor Pio, el farmacèutic que hi havia a Roses, el van poder alliberar. De gran, a la Maria li agradava molt anar d'excursió. Va anar tres vegades a Barcelona i a Montserrat, indret que la va fascinar. També li agradava el teatre. "Recordo que, quan la meva filla tenia cinc mesos, va venir la Mari Sampere a Roses i vam anar a veure―la actuar a la sala de can Badosa", comenta. Quan va morir el seu home, va anar a viure amb el seu fill i, quan aquest va morir, va anar a casa de la seva filla. | + | Durant la guerra, el seu home fou empresonat i enviat al camp de concentració de Pamplona, on va estar fins que gràcies al senyor Pio, el farmacèutic que hi havia a Roses, el van poder alliberar. De gran, a la Maria li agradava molt anar d'excursió. Va anar tres vegades a Barcelona i a Montserrat, indret que la va fascinar. També li agradava el teatre. "Recordo que, quan la meva filla tenia cinc mesos, va venir la Mari Sampere a Roses i vam anar a veure―va actuar a la sala de can Badosa", comenta. Quan va morir el seu home, va anar a viure amb el seu fill i, quan aquest va morir, va anar a casa de la seva filla. |
| | | | |
| | La Maria té una gran memòria i recorda, com tots els que el van viure, el bombardeig del ''Canarias''. Pel que fa a la guerra, diu: "Durant la guerra, nosaltres no vam passar gana perquè teníem un hort. Amb el que en trèiem i el que pescàvem sempre hi havia alguna cosa per menjar. La postguerra va ser mes dura. Eren temps de murris. Recordo quan van començar a arribar els anomenats culs blancs de Barcelona. Els vèiem venir pel camp amb els seus vestits blancs. N'hi havia per riure." Riu amb un gran sentit de l'humor i un somriure juvenil.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote> | | La Maria té una gran memòria i recorda, com tots els que el van viure, el bombardeig del ''Canarias''. Pel que fa a la guerra, diu: "Durant la guerra, nosaltres no vam passar gana perquè teníem un hort. Amb el que en trèiem i el que pescàvem sempre hi havia alguna cosa per menjar. La postguerra va ser mes dura. Eren temps de murris. Recordo quan van començar a arribar els anomenats culs blancs de Barcelona. Els vèiem venir pel camp amb els seus vestits blancs. N'hi havia per riure." Riu amb un gran sentit de l'humor i un somriure juvenil.<ref>"La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005</ref></poem></blockquote> |
Revisió de 14:26, 1 oct 2015
 Maria Marés/ Autora: Judith Ijsselstein
Va néixer a Roses el 1911. El seu pare era pescador. Als 15 anys va anar al Masnou a servir en una casa particular. Era la més gran de quatre germanes i es va casar amb un pescador de Roses, en Ramon Callís, que treballava a la barca d'en Serrano. Van tenir una filla i un fill, que va morir en un accident de cotxe.
Durant la guerra, el seu home fou empresonat i enviat al camp de concentració de Pamplona, on va estar fins que gràcies al senyor Pio, el farmacèutic que hi havia a Roses, el van poder alliberar. De gran, a la Maria li agradava molt anar d'excursió. Va anar tres vegades a Barcelona i a Montserrat, indret que la va fascinar. També li agradava el teatre. "Recordo que, quan la meva filla tenia cinc mesos, va venir la Mari Sampere a Roses i vam anar a veure―va actuar a la sala de can Badosa", comenta. Quan va morir el seu home, va anar a viure amb el seu fill i, quan aquest va morir, va anar a casa de la seva filla.
La Maria té una gran memòria i recorda, com tots els que el van viure, el bombardeig del Canarias. Pel que fa a la guerra, diu: "Durant la guerra, nosaltres no vam passar gana perquè teníem un hort. Amb el que en trèiem i el que pescàvem sempre hi havia alguna cosa per menjar. La postguerra va ser mes dura. Eren temps de murris. Recordo quan van començar a arribar els anomenats culs blancs de Barcelona. Els vèiem venir pel camp amb els seus vestits blancs. N'hi havia per riure." Riu amb un gran sentit de l'humor i un somriure juvenil.[1]
- ↑ "La gent gran de Roses. Cent vides, mil històries (1903/1918)". Ajuntament de Roses, febrer de 2005
|
