José Antonio Suárez López

De Rosespedia

Dreceres ràpides: navegació, cerca
José Antonio Suárez/ Autora: Judith Ijsselstein

 A mesura que ens fem grans, son més les rutines que conformen la nostra vida. Per un jove que cerca a cada instant experiències noves i que ha de descobrir el món, repetir les mateixes coses pot ser vist com un anatema, però, en canvi, per la gent gran la rutina és viscuda com allò que proporciona experiència i saviesa, com un bastó que dóna seguretat a l’hora de caminar i al qual sovint s’agafen amb força per no caure.

La dona d’en José Antonio va morir ara fa sis anys, i cada dia aquest home de vuitanta-cinc anys s’aixeca, esmorza al bar del Mercat Cobert de Roses i va a visitar la seva dona al cementiri. Després, camina pel passeig Marítim fins a arribar a l’espigó de Santa Margarida; torna cap a casa i a l’hora de dinar va a l’Hotel Montmar, on menja cada dia des de fa quasi sis anys i on ha trobat una bona família.

En José Antonio va néixer l’any 1922 a Ayamonte, a la província de Huelva. El seu pare es dedicava a la construcció i la seva mare a fer les feines de casa. Va anar a l’escola fins als setze anys, edat en què va començar a treballar en una fàbrica de conserves anomenada Pérez y Feu. En José Antonio va tenir sort i no va anar a la guerra: ”Me escapé de ir a la guerra por una quinta, pero luego hice tres años de mili”.

Quan tornà a Ayamonte va començar a treballar en la construcció i el 1951 es va casar amb la Migueli Ramos Ruba. En José Antonio ens assenyala una foto que té al menjador i diu: ”Es aquella que hay allí”, i ens mostra la seva dona. Ens explica que era portuguesa, però que la va conèixer al poble mateix, ja que Ayamonte fa frontera amb Portugal i només els separa el riu Guadiana. Van tenir dues filles.

El 1955 va venir a treballar a Roses contractat per l’empresa Castro Susino per fer els barracots del càmping de la cala Montjoi. L’any 1958 va venir amb la família: la seva dona, una filla d’un any i una altra de set. Va treballar en la construcció de l’Hotel Univers i després, amb el senyor Benet Vigo Trulls, va treballar en la de l’Hotel Marian. Aleshores vivien en una casa que els deixava en Benet Vigo: “Allí vivíamos la familia y un compadre nuestro del pueblo”, comenta. Després va continuar en el món de la construcció i va treballar amb el constructor Gerardo Carrión. En José Antonio era un dels vuit encarregats que tenia: “Era el constructor más grande que había en Roses, pero después hizo suspensión de pagos”. Segons explica, la constructora va fer fallida l’any 1985; ell es va apuntar a l’atur i dos anys després es va jubilar. En Gerardo Carrión tenia l’oficina al costat de l’ajuntament i va arribar a tenir més de cent treballadors. Van treballar en la construcció d’hotels com el Coral Platja, que va ser el primer, el Monterrey, el Montecarlo o l’ampliació del Risech. Recorda especialment la construcció dels apartaments Isla de Rosas, no només per la dificultat tècnica, sinó per les condicions climàtiques, perquè llavors a Santa Margarida no hi havia gaire res, i la tramuntana era molt forta: “Entonces sí que había tramontana. Ahora no, pero en aquel tiempo el viento tiraba las grúas”.

Ara, jubilat, té una vida més monòtona. Una de les seves filles viu a Milà i l’altra a Garriguella, on va cada diumenge a dinar i després a veure jugar a futbol el seu nét Daniel, que juga amb el Club de Futbol del Llers. [1]


Notes[modifica]

  1. "La gent gran de Roses II (1918/1923)". Ajuntament de Roses. Març del 2008. p.152