Ens vam interessar per la guerra civil i vam decidir entrevistar a Joan Capristan, un home que la va viure en primera persona.
El nostre entrevistat va néixer el 4 d’agost de 1925 a Alacant, quan el seu pare i el seu oncle van haver de marxar de Roses perquè estaven sentenciats. Quan va complir dos mesos de vida, en Joan va arribar a Roses per quedar-s’hi.
Segons Capristan, la guerra civil va ser una “guerra entre germans, els rojos i els fascistes” on tots els partits polítics volien el poder i no es posaven d’acord. Durant la guerra, els guàrdies civils buscaven a tots els republicans per executar-los. Cal apuntar que les armes utilitzades durant la guerra eren importades de Rússia, que alhora que portava armes al país, s’emportava l’or amb tot el seu valor. Els avions franquistes bombardejaven la zona durant la nit quan un menys s’ho esperaven. “Quan senties la sirena no tenies temps ni de vestir-te perquè havies de fugir, tot i que no teníem ni refugis. Anàvem a una casa i posàvem sacs de sorra pensant que així ens protegiríem. Quanta ignorància!”. En Joan ens explica també que sempre hi havia algú que delatava als veïns i existia el “cotxe negre per nosaltres, tots sabíem que era el cotxe de la mort; cap al vespre trucaven a la porta per endur-te i matar-te”.
Pel que fa als naufragis rosincs, el nostre testimoni diu que el bombardeig del Canarias va ser molt dur. Van morir moltes persones i els habitants del poble van fugir cap als pobles del voltant com poden ser Pau, Palau, Garriguella i Castelló d’Empúries.
Després d'aquest atac es van col•locar mines a tota la Badia de Roses amb la intenció de que no tornés a passar res semblant. Llavors, a l’any 1939 va aparèixer el vaixell francès carregat de petroli anomenat Saint Prosper, que anava fugint i es volia amagar a la badia i desconeguent que hi havia totes aquelles mines, es va apropar massa al Golf i va explotar. Es va salvar poquíssima gent. “Me’n recordaré tota la vida”, exclama en Joan. Quan va tenir els 13 anys va treballar en una feina pesquera. Explica que un cop mentre pescaven van trobar “un cove amb un home dret a dins mig desfet i creieu-me que això feia més pudor que la carn de porc”, eren les restes d'un del tripulants després del naufragi del Saint Prosper. “Durant aquells anys, un treballava del que fos perquè necessitava diners per menjar, i no era com avui en dia, que no hi havia feina, sinó que n’hi havia molta i fins i tot la gent del sud d’Espanya emigrava cap a Catalunya." “Donde vayas haz lo que veas, no vulguis ser més que un altre”, diu en Joan mentre recorda als immigrants espanyols lluint rellotges nous i gavardines.
Havien d’anar fins a Cervera a buscar el pa, però el gran inconvenient era que no s’acceptava cap tipus de moneda republicana. Roses estava en la misèria, ja que la majoria de gent era roja. Com que la moneda nacionalista no estava a l’abast de tothom, al poble es feien molts canvis, la gent que tenia ous els canviava per peix i coses així. Fins i tot recorda haver travessat la Muga a ple hivern perquè al pont de Castelló hi havien els guàrdies que ho requisaven tot.
Agraïm la gran ajuda de Joan Capristan i de la seva dona, per obrir-nos la porta de casa seva i per tractar-nos tan amablement.
