El darrer gegant de l'Empordà

De Rosespedia

Revisió de 17:18, 2 juny 2009; Merce (Discussió | contribucions)

(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un dels gegants més grossos de Catalunya podria haver viscut al castell de Siurana d'Empordà, com explica la llegenda:

Un dels gegants més alts i descomunals de Catalunya sembla que vivia al castell de Requesens, a Cantallops. A la fortalesa viva amb la seva muller i les seves filles. Diuen que el gegant era set vegades més alt que la torre més alta del castell de Requesens, i gràcies al seu gran poder fou senyor i amo de tot el Pirineu.

Altres fonts diuen que el darrer gegant senyor de tot el Pirineu no habitava en el castell de Requesens sinó en el de Siurana d'Empordà.

Les ruïnes del castell de Siurana s'alcen en un lloc privilegiat, en un turó al mig de la plana empordanesa. Fa molts anys que se'n va anar no se sap on i abandonà el castell, que després ningú no volgué habitar per por, i que de mica en mica s'ha anat enrunant.

Segons la tradició, abans els gegants causaven un gran temor entre els humans, ja que eren forts, poderosos i el seu nombre no parava de créixer perillosament. Per aquest motiu, el Nostre Senyor es va espantar i decidí enviar el Diluvi Universal per ofegar-los i desfer-se d'aquella plaga que perjudicava la humanitat. Per això no els va voler a l'Arca de Noè.

Sembla ser que les aigües del Diluvi van ofegar gegants i gegantes, però van arribar a sobreviure als aiguats vint gegants, que tota la vida foren els mateixos, ja que no havia sobreviscut cap geganta que els permetés perpetuar l'espècie. Com que no va voler acabar amb ells, Déu els obligà a escampar-se per tota la terra amb l'encàrrec de guardar i vigilar les muntanyes perquè mai no s'ensorressin ni enfonsession, i perquè si mai trontollaven les reforcessin i sostinguessin. El gegant del castell de Siurana fou el guardià dels Pirineus.[1]


Notes[modifica]

  1. "L'Empordà fantàstic. Llegendes". Gabriel Martín i Roig. Farell Editors, 2004.