Categoria:Segle XX

Tot continuant una línia certament estesa d´intervenció urbanística, l´objectiu primordial durant el primer terç de segle XX fou l´enderroc de les “muralles”, percebudes com un fre al creixement urbà i a les capacitats turístiques de la població; unes capacitats, d´altra banda, enteses en base a un model de creixement econòmic elitista i minoritari. Roses hauria de ser una estació turística d´alt nivell, internacional, cosmopolita i, al caldavall, emmirallada en l´Europa avançada. Sota aquest prisma es produïren diferents projectes de ciutat-jardí (Heinrich Zoeller de Vissel i Narcís Amigó, el 1916; Nicolau Maria Rubió i Tudurí, el 1918, complementat per l´eixample de 1929 de Francesc Ferriol), darrere dels quals s´amagaven complexes trames especulatives i piruetes polítiques d´alta volada (en quin grau intervingueren, entre bambolines, el banquer Joan March i el capità general de Catalunya, Valerià Weyler?). Paral·lelament, la façana marítima, durant les dues primeres dècades, guanyava qualitat estètica amb la construcció d´una sèrie d´habitatges, destinats a les elits locals d´arrel comercial i agrícola, caracteritzats per l´eclecticisme, el deix historicista i l´assimilació d´un llenguatge modernista: són les cases Mallol, Mates, Jordà o de les Marqueses, Canals, de Ramon Rahola, de Pere Rahola, de Baldiri Llorens o de Pere Pi i Calleja. Paulatinament, la població es converteix, sota la proposta colonial de l´estiueig burgés –indolent i confortable–, en un paisatge urbà plausible i cívic, la conclusió del qual quedà estroncada per la Guerra Civil.

Les limitacions econòmiques de la postguerra imposaren un fre a la construcció privada, de la qual només es pot destacar la colonització de la carretera del Far. Caldrà esperar a la dècada de 1960 per comprovar com el sector de la construcció es desenvoluparà sota l´empenta de la demanda turística. El règim franquista, mentrestant, intentarà superar les limitacions de l´habitatge a través d´una política de promoció de l´habitatge popular que, en darrera instància, deixarà al descobert, d´una banda, les seves limitacions econòmiques, i de l´altra, la migradesa de la seva voluntat i dels resultats, que foren una pura delícia de mediocritat i de manca d´ambició social.