Barri de la Punta

De Rosespedia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

És el barri eminentment pescador de Roses aixecat a partir de la segona meitat del segle XVII i especialment al llarg del segle XVIII. Està delimitat a l'oest per la riera dels Ginjolers, al sud pel mar, a l'est pel carrer de Francesc Macià (antic rec de les Mariques) i al nord pel carrer Nou.

El barri de la Punta està configurat per carrers estrets i cases senzilles, típiques de pescadors, de planta baixa i pis. Fins al boom del turisme va ser el nucli urbà més poblat i amb més dinamisme social i econòmic, un fet que es copsava amb la vitalitat de la llotja, les barques a la platja de la Perola i el gran nombre de comerços i artesans. Amb el pas dels anys el barri ha perdut població i un munt de negocis i restaurants encarats al turisme han ocupat les cases antigues.

Orígens[modifica]

Foto aèria del barri de 1930 o 1931. ICC, Fons Gaspar

L'origen del barri es remunta a la segona meitat del segle XVII i és conseqüència de la protecció que les autoritats militars dispensaren fins a mitjans del segle XIX a la Ciutadella. Per tal d'evitar qualsevol edificació que pogués comprometre la defensa de la fortificació, s'obligà a la població a traslladar el seu creixement cap a l'est de les muralles, cap al raval medieval existent davant la platja, que s'amplià per transformar-se en el nou poble. Aquest, es vertebrà a partir de dos sectors clarament diferenciats: el Barri de la Punta, a la zona del Bol Nou, situat a l'est de la riera Ginjolers, i el barri de Roses, sobre la zona del Bol de la Somera, emplaçat entre l'esmentada riera i la Ciutadella.

Al llarg del segle XVIII es visqué un important augment demogràfic i la configuració urbana s'articulà a partir de les dues àrees abocades al mar, on es desenvolupaven les principals activitats econòmiques de la població, la pesca (al barri de la Punta) i el comerç (al de Roses). Durant aquest període, el creixement urbanístic és regulat constantment per nous projectes redactats pels enginyers militars responsables de la plaça forta i de ben segur amb el beneplàcit del monestir de Santa Maria d'Amer i de Roses, que havia d'establir noves terres per recuperar les pèrdues ocasionades per l'expulsió de la població intramuralles.

Ambdós sectors de Roses prendrien tota la potència urbana de la població, mentre continuava el radical procés urbanístic i la progressiva ocupació de la nova trama (hi havia encara zones per ocupar com els espais guanyats al mar, anomenats aigualeixos), i es planificaven les noves àrees de creixement que marcaren les característiques fonamentals de l'urbanisme del segle XIX.

La construcció de la nova església parroquial de Santa Maria de Roses, el 1792, certificà el final de la vila medieval situada a la Ciutadella i la confirmació de l'existència d'una nova Roses originada a les acaballes del segle XVII i consolidada al llarg del segle XVIII. Molt important fou també el creixement econòmic experimentat en les dècades centrals del segle XIX, caracteritzat per una puixança remarcable del comerç de cabotatge, moment en què el port de Roses esdevingué el segon centre marítim distribuïdor de mercaderies de la costa de llevant.

En aquest període de creixement l'estructura urbana de la Punta arriba a ocupar la quasi totalitat de l'espai delimitat pels actuals carrers Nou, Francesc Macià, la riera dels Ginjolers i el mar. El 1877, la població arribà a un màxim històric de 3.219 habitants i l'espai urbà s'hagué d'ampliar amb un eixample delimitat pels carrers Nou, de l'Almirall Federico Gravina, Francesc Macià i la Riera, que acabà de donar la forma urbana de Roses fins a la revolució turística dels anys 60 del segle XX, quan l'urbanisme rosinc explotà pels seus extrems.

Les construccions tradicionals[modifica]

Plànol d'una casa típica

El 1945 es va presentar el projecte de nou poblat de pescadors redactat per Ricard Giralt Casadesús. En ell es feia un estudi de les cases típiques dels pescadors rosincs, agafant d'exemple, entre d'altres, la casa del mariner Enric Foix situada al carrer de Peralada, 26, o la de can Mas Blanc a la travessera del Cementiri.

Referències[modifica]

  • https://www.roses.cat/la-vila/urbanisme/pla-de-barris
  • Pol Meseguer, "Quan la Punta encara aixecava el cap", document del mes de maig de l'Arxiu Municipal, 2016.
  • Biblioteca Museu Marítim, Plan Nacional de mejoramiento de la vivienda en los poblados pescadores, tom III, Madrid, Ministerio de la Gobernación. Dirección General de Arquitectura, 1946. registre 4.628, p. 199-202.